Bien, con este texto, inicio una serie de escritos sobre el mundo del atletismo o lo que lo rodea. La mayoría están escritos por mi, pero este no es mío. Fueron publicados allá por el año 2001 en la web de Atletisme.com, y como creo que os servirá de entretenta, pues aquí los tenéis. Y tranquilos, los iré publicando poco a poco, para que podáis leerlos tranquilamentes, y comentarlos, y criticarlos y ...

===>

De: Salva Pou
Para:
Asunto: [Atletisme/VilaWeb] VIURE PER CÓRRER O CÓRRER PER VIURE ?
Fecha: lunes, 12 de marzo de 2001 15:44

VIURE PER CÓRRER O CÓRRER PER VIURE ?


Per molts corredors de fons de casa nostra, el fet d´arribar a la mitjania
del mes de Març, just quan la primavera comença a treure el nas pel
calendari, representa l´acompliment de tot un llarg cicle de preparació
específica, ja que puntual, arriba la Marató de Catalunya (ara de Barcelona).

Enrera quedaran tres, quatre o més mesos d´entrenament, cada cop més
intens i llarg, un bon grapat de quilòmetres recorreguts a tots els ritmes,
preparant el cos per a l´esforç de resistència, les sèries de cursa curta i
intensa per aconseguir augmentar la velocitat, els exercicis gimnàstics
complementaris, els d´escalfament i refredament, el seguiment de la dieta
més adequada, la mentalització i preparació psicològica..... hores i hores
d´esforç planejat i portat a la pràctica a base de vèncer la mandra, la son
i el cansament després (o abans) d´una jornada laboral , véncer també
incomprensions i més d´alguna "gracieta" o comentari despectiu fet amb més
o menys malícia.... Hores de sacrifici silent i callat, sovint solitàries,
robades generalment al lleure però també amb la inclusió d´algunes
destinades a la convivència familiar ...

I tot aixó per a córrer una cursa ??. Val la pena tant de sacrifici ??.
Són algunes de les preguntes que desseguida es poden plantejar.

Els corredors populars de marató, els que no correm pels premis ni pels
primers llocs i que paguem per fer-ho, sabem molt bé que si : I tant que
val la pena !!!.

Córrer una marató, no és tant sols disputar una cursa de gran resistència.
Per a nosaltres representa molt més : una auténtica i enriquidora
experiència de percebre sensacions inimaginables, de les que no s´en troben
en realitzar altres activitats; aconsseguir la victòria, després d´un
laboriós treball, en la lluita per la superació personal i l´autoestima;
ser capaços de saber combinar hàbilment mentalització, preparació fisica i
estratègia per aconsseguir l´objectiu prèviament establert : una fita,
una marca, o senzillament acabar la cursa. Tots són igualment vàlids.

Fred Lebow, iniciador i ànima entussiasta de la mítica Marató de Nova York
, fins el seu encara recent traspàs, deia : " Córrer una Marató és una de les poques
aventures que l´home de finals del segle XX encara es pot permetre ".
Es pot considerar doncs la Marató com una aventura ?. L´aventura de córrer
distàncies llargues !. Córrer !!, i...... per què còrrer ??.

Fem doncs una mica d´història i anàlisi d´aquest fet.

A ningú no se li escapa que la dèria per córrer, referida a la gran massa
de la població, i que va començar entre nosaltres a finals dels anys
setanta i principis dels vuitanta, tot seguint el corrent americà dels "
street runners ", no sols es manté ben viva, ara que som ja a principis del
nou mil.leni, sino que va guanyant adeptes dia a dia.



El que en un principi es considerava com a " córrer-manía ", i a la que se
li augurava un un periode de vida més o menys llarg però en tot cas transitori, resulta
que s´ha convertit en una activitat habitual i quotidiana, arribant fins a l´extrem d'esser
considerada per alguns com absolutament bàsica i imprescindible per a
seguir el ritme actual de vida.

Però , per què això ?. Com hem arribat fins aquest punt ?.
On pot raure l´explicació científica de la implicació del fet de "córrer"
amb l´home?.

De fet, al ser un fenòmen tan generalitzat, caldrà pensar que es tracta
d´un impuls molt "antic", molt arrelat dins l´essència de la nostra espècie.
Caldrà doncs, fer una regressió a la prehistòria de l´home per a cercar-lo:

No disposem en l´actualitat de masses dades concretes, però sembla ser que
fa entre uns 5 i 10 milions d´anys els descendents d´un prehomínid anomenat
procònsul, empesos, probablement per la necessitat, es decidiren a
abandonar els arbres i anar a cercar el seu sustent al terra, iniciant un
llarg procés evolutiu i d´adaptació que culminà amb la bipedestació. La
locomoció amb les dues cames, i a la vegada l´alliberament de les mans
d´aquesta tasca convertint-les en importants eines de destressa, representà
la diferència evolutiva més decissiva en l´evolució posterior de l´espècie
humana.

L´austrolopitec, considerat com el més primitiu dels humans coneguts, va
poblar el nostre planeta fa uns tres milions i mig d´anys. Malgrat era un
ser bípede, no el podem considerar com un "corredor" ja que les seves
característiques anatòmiques ( mandíbula encara prominent amb el coll curt,
tórax en forma d´embut, columna corbada cap endavant i abdomen ample,
sense cintura ni flexibilitat ), no permetíen el desplaçament ràpid.

Més tard, fa un milió i mig d´anys, apareix el pitecàntrop, també conegut
com homo erectus, donada la seva columna més recta i estilitzada, cara més
arrodonida, tórax ample, i en definitiva, un cos més atlètic. Fou la
primera espècie humana en utilitzar el foc, la primera en considerar la
cacera com una part significativa de la seva supervivència, i per tant, la
primera en córrer amb la rapidesa i soltura com ho fan els éssers humans
moderns. Sens dubte, l´augment de la grandària del cervell, contribuí al
canvi a l´espècie homo neandertalis, i posteriorment a la d´ homo sapiens
( aproximadament fa uns 150.000 anys ).

Aquesta etapa de l´home corredor, és la més llarga dins la història dels
humans. L´home per a sobreviure, ha de córrer. És un caçador que corre
constantment darrera ( i a vegades al davant !! ) dels animals, sovint
recorreguent llargues distàncies i durant moltes hores, per aconsseguir el
seu objectiu. La llei és implacable : qui no corre, no caça, i per tant, no
sobreviu.... Indubtablement, nosaltres som els descendents dels millors
corredors de tota la història, dels que aconsseguiren sobreviure
adaptant-se millor a les dures condicions de subsistència.

Fa uns 10.000 anys, l´home aprèn a conrear la terra, i a obtenir d´ella
part del seu sustent, no depenent tant de la cacera. Malgrat tot, la
resistència de l´home corredor, és encara manifesta soportant el dur i
llarg treball sota totes les inclemències ambientals.
Lentament però, va mecanitzant la feina, alleugerint el seu esforç progressivament....

Finalment arribem a les etapes més properes: l´etapa industrial, iniciada
fa uns 150 anys, amb l ´aparició de la maquinària, que significà un importantíssim canvi
d´hàbits de vida de la humanitat, amb una disminució important de la seva activitat física
en tots els seus aspectes, donant lloc a l´aparició de l´anomenat temps lliure: espai de
temps que queda lliure de la feina i de les activitats bàsiques de vida.
Finalment, l´etapa tecnològica, iniciada fa just uns 20 anys, ha accentuat
aquests canvis, augmentant encara més el temps d´oci.

Aquests avenços, si bé per una banda han incrementat notablement la
qualitat de vida de
l´home , també han contribuït a l´aparició d´un conjunt de problemes,
desconeguts fins aleshores, i que s´han anomenat "malaltíes de la societat
desenvolupada": Excés d´ingesta de caloríes amb l´aparició d´obesitat i
totes les seves conseqüències, hipertensió arterial, malaltíes
cardio-vasculars, diabetis, hipercolestrolèmia i altres desordres
nutricionals, osteoartosi i altres malaltíes degeneratives d´aparició cada
cop més precoç, depressions i altres transtorns de l´àrea psíquica....
produïnt paradoxalment una menor "qualitat" i escurçament de vida a un grup
important de població.

Però tornem un xic enrere ..... malaltíes apart, enmig d´una societat cada
cop més meca-
nitzada, amb moltes comoditats, l´home no acaba de trobar-se a gust, sembla
com si li manqués alguna cosa.... troba a faltar el moviment, l´activitat
fisica, i per què no ! també un xic d´aventura. Probablement per això, a
les darreries del segle XIX i sobretot a prin- cipis de l´actual, té lloc
el naixement d´un moviment caracteritzat per la represa d´una activitat
física, més enllà de la absolutament necessària per viure, al principi
minoritària, però cada cop amb més adeptes: Es tracta de L´ ESPORT.

L´home retorna als orígens, torna a moure´s, però a diferència de temps
pretèrits no ho fa per a procurar-se aliment, sino que es mou amb una finalitat lúdica:
Senzillament perquè li agrada, ho fa de gust , s´ho passa bé i busca en l´esport un anhel
de llibertat que es contraposi a la seva activitat laboral cada cop més tecnificada. És un
desig profund de trobar-se amb els orígens ( més de 150.000 anys d´activitat física en l´història evolutiva,
llògicament havíen de deixar la seva empremta ).

Algunes d´aquestes activitats són practicades individualment i d´altres en
col.lectivitat, creant associacions i clubs i fixant reglaments i normes de
joc. Recollint aquest esperit, el baró Pierre de Coubertin promou
la restauració dels Jocs Olímpics delsantics grecs,
( Atenes, 1.896 ) la qual cosa ve a donar l´empenta definitiva a aquest
fenòmen social.

D´ " activitats " o esports en sorgeixen de ben diversos, -fins i tot avui
dia en van aparei-xent de nous-. Com coneixem molt bé, n´hi ha alguns que
arrosseguen importants masses de població i recursos econòmics, acostant-se
més al concepte d´espectacle que no pas a
l´esperit esportiu original ....Però, per sobre de tots, n´hi ha un que
probablement repre- senta la forma més senzilla, natural i pura de
retrobament de l´home amb el seu passat




més antic, que es remonta a molts anys enrera, quan va decidir baixar dels
arbres i cer- car la seva subsistència arreu: CÓRRER !!!!.

Córrer, sobretot llarges distàncies. Córrer pel sol desig de fer-ho. Córrer
per assaborir el plaer de l´exercici més natural. Córrer perque els humans, des que ho
som, ho hem fet des de sempre, des del nostres orígens més primitius. Córrer, perque
probablement forma part de la nostra essència . Córrer per ser nosaltres mateixos.
CÓRRER PER VIURE !!!.

Quim Martorell i Aymerich


Metge i corredor de fons.


http://atletisme.com/personals/quim/


http://www.atletisme.com

També me l'he plantejat jo aquesta pregunta, suposo que tots correm perquè ens ho passem bé ( si no fos així, malament), però de vegades, i parlo per mí, existeix una petita obssessió per complir el pla setmanal o per córrer moltes curses, o perquè et falta temps i no saps d'on treure'l, encara que després ho penso i intento colocar les coses al seu lloc. Crec que és un tema interessant, perqué al final fem d'això un estil de vida.

Jo estic amb el JordiJ. La veritat es que de petit sempre m´agradat mes córrer que jugar a futbol o basquet. El trobo un esport que requereix tindre una bona forma, tant física com psíquica ja que no tothom es pot fer una marató, no per tindre resistència sinó per aguanta 2,3,4 hores corrent...
M'agradat molt aquest article

Hola companys, viure per correr o correr per viure, la gran pregunta... os voy a contar como me siento yo: LLevo 9 años mas o menos entrenando intensamente , 5 dias a la semana, series , cuestas, etc... pero he entrado en un pequeño (eso espero) bache, antes el dia que nop entrenaba era un mal dia, yo me planificaba mis quehaceres segun la hora que iba a entrenar, pero llevo uno meses que me cuesta mucho salir a entrenar, ya no digo hacer series, este año solo lleva 10 km de series, asi me luce el pelo, por os pido como el correr es lo mejor del mundo por favor ayudarme y meterme toda la caña que podais pa ver si me espavilo. Bueno xatos cuento con vosotros ....

Pepe, yo te ayudaría pero..., estoy un poco como tú, aunque sin problemas. Quiero decir que, no me agobia nada no ir a rodar, y hacer 2 días una semana y la siguiente 5 días. Lo importante es no perder, más que mejorar. Y lo mejor es salir, poder salir al ritmo de los amigos del CAT para ir haciendo la xarradeta e incluso permirtirte el lujo estar con ellos en un almuerzo, algo que estamos implantando este año.

Yo iba muy bien, hasta Salou. Me vino un problema a mitad de cursa y pensé... otra vez será. Incluso me pasaste tú..., y pensé hasta el matao del Pepe me pasa!!! (ya sabes que es broma), jejeje. Me ví obligado a parar durante 3 semanas, no pudiendo hacer la Mitja de Tarragona, pero me planteé ir en bici para estar a vuestro lado. Al fin y al cabo, no todo es correr. Para mí, al menos, no lo es. Malo si es así. Y no lo recomiendo a nadie del CAT que se lo plantee así ya que, la decepción será muy grande. Lo mejor, disfrutar de la vida del running, pero siempre acompañado de tu gente, la gente del CAT o de la que te acompañe.

Ahora, llevo ya 3 semanas de nuevo rodando. Bastante menos que muchos de vosotros, pero rodando al fin y al cabo. Y estoy seguro que un día u otro estaré de nuevo ahí, en mis tiempos, pero ¿prisa?, no tengo ninguna. Ni me planteo hacer hora y 20' en media maratón, ni tampoco bajar de 3 horas la maratón. ¿Por qué? Porque yo, CORRO PER VIURE, eso sí, hasta el final de mis días.

Feliz año 2010, PEPE, y muchos ánimos, y sobretodo, no vivas para correr; no creo que valga la pena.

Hola de nuevo a todos. Pepe, no te preocupes, ahora estás en un momento de bajón, pero no te preocupes, se irá y volverás a tener ilusión por correr. Pero tranquilo, no hay porqué volver a realizar otra vez los mismos tiempos que has estados haciendo hasta ahora. Hay otras cosas en la vida que te limitan el correr, y te debes adaptar a esa vida, que es tan importante como el correr.

Un ejemplo soy yo. Hasta los 20-21 años competía y entrenaba a tope, me consideraba atleta de élite. A los 21 empecé a trabajar en el trabajo (a turnos), quise seguir al mismo nivel, pero resultaba imposible, me lesionaba, la última 75 días parado, y me planteé que lo que quería era correr, así que bajé nivel de entreno, y por supuesto de competición, y resulta difícil, pues atletas que nunca te ganaban empezaban a ganarte, pero hay que cambiar el chip y decirte que no pasa nada, que tú ya estás en otra vida diferente, ya no era atleta de élite, si no atleta a nivel catalán. Luego llegó el momento de que compartes la vida con otra persona, y quieres estar con ella y por supuesto dedicarle tiempo, pues quitas algún tiempo al atletismo y lo dedicas más ea esa persona.

Luego, en mi caso, el problema de las quemaduras que tuve, también me han marcado, y decides que vas a forzar menos porque lo último que quieres es lesionarte, y como notas que hay menos velocidad, pues ya sabes algo menos de ritmo competitivo, y como soy veterano, pues atleta-veterano.

Y ya no te digo ahora, que esperamos a la niña, pues seguro que me perderé más día de entreno, pero es así, seguiré corriendo, menos pero seguiré y por supuesto, me es igual llegar el 20, que le 30 que 300.

Eso sí, donde invierto más tiempo es en vuestros entrenos, pero eso es otro tema. Así que ánimo Pepe, que no es nada, la duda existencial llega a todos, pero se supera. Te esperamos para que vuelvas en donde te lo pasas en grande. Saludos.

Gracias companys, sabia que podia contar con vosotros.

vamos Pepe, no te preocupes, hay que animarse y no salir a rodar por obligacion, sino que por diversion, por compartir un rato con los compañeros, como dice Alex, por el almuerzo y las birras de despues. que llevas 10 kilometros de series, y que importan las series, no somos profesionales,ni estamos tan enfermizos, lo primero es la diversion y despues ya llegara la motivacion, animo Pepe, y ya te dare la paliza para rodar un rato si quieres, feliz año y ala Madrid.

no os dejeis engañar, Pepe tiene Madriditis aguda, y no encuentran la vacuna para tanta copa Blaugrana, fuera bromas, yo creo que dejandose el reloj en casa, tanto para rodar como para competir quiza las sensaciones mejorarian poc a poc, pero cada maestrillo con su librillo

Pepinillo, com que casi et pillo a la Sansil, ja et fotre la pallissa per sortir a rodar... jejeje.

VISCA EL CAT..... Y HALA MADRID, HOY LIDERES COMPANYS JA JA JA ....

La alegría en la casa del pobre, qué digo del pobre... del rico, puede ser cortar o dura-dura-dera ;-) Aprovecha Pepe!!

Vamos pepino " que no estamos tan mal" . A mi hay semanas que me cuesta una odisea entrenar , ya que mi cabeza solo piensa en el curro y para colmo cuando apreto , aparece el tema de que se duermen las piernas ¿ es realmente necesario todo esto,luchar contra la mente y tu cuerpo? .
Yo creo que si ,pues despues de un entrenito acompañado de ti , juanma, jordi,guti,toño etc parece como si todo te diera una tregua . puede que estemos un poco obsesionados con el reloj y lo que realmente importa es pasarlo bien.
Animo pepi que PARIS te espera y alli demostraras que eres un luchador.